miércoles, 11 de noviembre de 2009

Ja les podeu anar treient/Ya las podéis ir quitando

(Català)

Publiquem al blog un text que, en forma de tríptic s'ha anat distribuïnt des de fa uns mesos


A hores d’ara tothom, més o menys, sap què és la línia de la MAT (la de Catalunya, n’hi ha d’altres projectades a altres llocs): una línia elèctrica de 400.000 volts que travessarà Catalunya, i que, en un futur, pretenen fer arribar fins el Marroc i el nord d’ Àfrica. Una línia que donarà sortida a la sobreproducció elèctrica procedent de les centrals nuclears de l'estat francès, que la vendrà sota la denominació “Vente à bien plaire”, és a dir, amb preus menors al seu cost de producció. D’informes tècnics, necessitats imperioses i d’altres excuses n 'hem sentit moltes. No és cap sorpresa que utilitzin tots els mitjans al seu abast per fer-nos-ho creure: experts, polítics, enginyers, mitjans de comunicació. Una inversió tan gran i uns futurs beneficis tan elevats bé s’ho mereixen. A la pràctica això es tradueix en expropiacions (forçoses o pactades), destrucció de la natura, impacte paisatgístic, riscs per a la salut... I encara més: ens volen fer creure que és totalment indispensable que l’economia segueixi creixent. I és ben cert: per tal que el capitalisme funcioni no es pot plantejar mai "anar cap enrere", hem de seguir "progressant", costi el que costi i peti qui peti.

Quins "problemes" diuen que resoldrà la MAT? Turisme a les províncies gironines? El subministrament elèctric del TAV? els “apagones” de Barcelona?. O més aviat serà la necessitat que tenen de que augmenti encara més el nostre nivell de consum i que seguim hipotecant el nostre futur? Es poden debatre els pros i els contres, entrant en discussions tècniques com si és més econòmic i eficient enterrar alguns trams o quin és el millor recorregut. Però això a nosaltres no ens interessa ja que sabem que un debat amb els poderosos només es dóna quan aquests el desitgen, és a dir, quan són ells qui decideixen l’ordre del dia i aporten el mediador. Quan els polítics entren en aquesta dinàmica és perquè saben que negociant petites concessions aconsegueixen la resignació de part de la gent en lluita. Tant és així que, gairebé sempre que s’ha participat d’aquest joc, els nostres "èxits", aconseguits després d’un enorme esforç, són només engrunes de les reivindicacions originals.

Ens han venut l'il•lusió del progrés i dels avenços científics com una panacea que alliberarà la humanitat de les seves pors i comportarà una comoditat material mai vista. Una comoditat que, curiosament, mai arribem a assolir perquè el progrés sempre ens crea noves necessitats, la majoria innecesàries. Més aviat el que nosaltres sentim i observem és que el progrés, cada cop de forma més clara, ens redueix a uns perfectes inútils, plens de inseguretats i fàcils preses de la passivitat. Cada cop tenim menys coneixements sobre com seria la vida sense totes les mercaderies que ens imposen.

Som, doncs, contraris al progrés? Si aquest vol dir mercantilització de l'energia, destrucció de la natura, desequilibri territorial, cultius industrials i transgènics, centrals nuclears, desruralització (amb la pèrdua dels seus valors) o ciutats necessitades de l'importació/expoli de recursos externs, aleshores si que hi estem en contra.


Actualment el que s’ha fet fins ara no ha aturat la construcció de les torres. Un dels principals problemes que veiem ha sigut la poca implicació de la gent. Però creiem que hi ha un altre inconvenient clar: demanar als mateixos polítics, amb els seus interessos, que siguin ells qui aturin la MAT. Les campanyes basades en el demanar (demanar permís per manifestar-se, per entrevistar-se amb polítics, per tenir veu als mitjans), que fins ara han estat les úniques que han plantat cara, no han assolit els seus objectius. Proposem deixar de demanar i començar a exigir, no només com a conclusió de textos i manifests, si no de forma real. Això implica ser independents de qualsevol partit.. "I això per què?", es preguntaran alguns/es, "si hi ha el partit X que ha votat en contra de la línia... " Tornem a repetir: ells són qui tenen les cartes a la mà, els que decideixen en quins termes quelcom és acceptable o no, quin és el màxim reivindicatiu acceptable... Qui realment està en contra és aquella gent que sent pròpia la seva lluita; qui realment estableix si hi ha o no algun límit en les reivindicacions són les persones que veuen afectades les terres on han viscut, aquelles persones que s’estimen els últims trossos de natura, aquelles persones que veuen que la MAT no és res més que un gran negoci per uns quants, aquelles persones que no estan disposades a que se’ls imposi res que no volen.

El que està clar és que si realment volem aconseguir alguna cosa, hem de lluitar i ens ho hem de creure. Primer de tot, les obres no estan, a nivell general, tan avançades. Queden molts trams per construir, alguns d’ells encara no clars a nivell legal (tot i que no ens hem de refiar de que no ho facin igualment), i després d’això quedaran encara anys en posar-se en funcionament. Que veiem les torres construïdes no ens ha de fer recular, al contrari, ens ha de servir per renovar la nostra ràbia i per decidir, amb l’experiència adquirida, quines tàctiques poden servir. Una de les coses bones de la lluita contra les grans infrastructures és que tant s'hi val on miris, hi ha molta feina a fer. Necessitem de totes les habilitats: de persones que es manifestin, de persones que posin recursos, de persones que sabotegin empreses relacionades amb la MAT, pintades, cartells, xerrades informatives, protestes espontànies... L’únic límit és el que ens posem cadascú de nosaltres.

I és que...què és la MAT en realitat? Se’ns parla i ens empassem que és un monstre de rostre invisible, un gegant anònim. Això ens provoca por i la sensació de que no podem lluitar contra ella. Hem de tenir en compte, però, que hi ha noms i empreses rere d' ella. Qui munta les torres? qui contracta els treballadors? qui fa les prospeccions i els estudis de terreny? Qui proporciona la maquinaria? Vet aquí unes preguntes que tenen respostes que poden ser molt més properes del que pensem. Aquestes empreses tenen noms i cognoms. Cal ara assabentar-se i començar a lluitar contra uns ens que ja no són monstres llunyans, si no que poden ser empreses de la comarca mateixa... "Però, i els treballadors? Aquestes empreses donen treball i en aquests moments de crisi..." Contra aquests arguments contestem que sí, que donen treball, de la mateixa manera que ho fan les fàbriques d’armament, les de pesticides, els cartels de la droga o les indústries contaminants deslocalitzades a llocs on no volem mirar.


També és moment de qüestionar-nos el quadre general de la nostra vida. Fins a quin punt estem disposats a cedir o abandonar coses que donem per segures? Volem natura o volem tomàquets tot l’any? Volem el 90% de les porqueries que ens venen? Volem químics a l' aigua i a l'aire? I encara més: aquelles coses que donem per segures... d' on venen? Veiem espoli i explotació en el fet de consumir cafè? Assassinats d’indígenes en la electricitat que comprem? La guerra en la benzina que ens venen?

L’economia ha declarat la guerra a la humanitat, la xarxa d’interessos és tan gran i complexa que ja no podem controlar quines són les repercussions dels nostres actes ni quines conseqüències té el nostre nivell de vida. Una gran majoria de gent reconeix que darrera la pràctica totalitat de les guerres s’escriuen en majúscula els noms del petroli, els diamants, el gas natural, els minerals, l’explotació més salvatge, etc. I això no vol dir altre cosa que els nostres cotxes, electrodomèstics, mòbils, ordinadors, carreteres, urbanitzacions, roba, joies, etc. La nostra vida aixecada sobre l’agonia d’un món que mor. I aquí, a més petita escala, passa el mateix. Quants interessos s’amaguen rera la MAT? Quants diners s’apilen i ens impedeixen veure que i qui hi ha realment darrera les grans infrastructures?

I d'altra banda, algú l'havia demanat?

I si senzillament pensem que és el moment perfecte per començar a recuperar el control de les nostres vides? O deixarem que facin sempre el que vulguin?


(Castellano)


Publicamos en el blog un texto que, en forma de tríptico, se ha ido distribuyendo desde hace unos mese.


A estas alturas todo el mundo sabe, más o menos, qué es la MAT (al menos la de Cataluña, porque hay otras proyectadas en otros lugares): una línea eléctrica de 400.000 voltios (Muy Alta Tensión) que atravesará Cataluña y que, en un futuro, pretenden que llegue hasta Marruecos y el norte de África. Una línea que dará salida a la sobreproducción eléctrica procedente de las centrales nucleares del Estado francés, que la venderá bajo la denominación “vente à bien plaire”, o sea, a precios menores al de su coste de producción. De informes técnicos, necesidades imperiosas y otras excusas ya hemos oído suficientes. No es ninguna sorpresa que utilicen todos los medios a su alcance para hacérnoslo creer: expertos, políticos, ingenieros, medios de comunicación. Una inversión tan alta y unos futuros beneficios tan elevados bien lo merecen. En la práctica esto se traduce en expropiaciones (forzadas o pactadas), destrucción de la naturaleza, impacto paisajístico, riesgos para la salud... Y aún más, nos quieren convencer de que es totalmente indispensable que la economía siga creciendo. Y es muy cierto: para que el capitalismo funcione no puede plantearse nunca “ir hacia atrás”, hemos de seguir “progresando”, cueste lo que cueste y caiga quien caiga.

¿Cuáles son los “problemas” que resolverá la MAT? ¿Turismo en las comarcas de Girona? ¿El suministro eléctrico para el AVE? ¿Los apagones de Barcelona? ¿O será la necesidad que tienen de que el nivel de consumo aumente todavía más y que sigamos hipotecando nuestro futuro? Se pueden debatir los pros y los contras, entrando en debates técnicos, como por ejemplo si es más económico y eficiente enterrar algunos tramos o cuál sería el mejor recorrido. Pero esto a nosotros no nos interesa ya que sabemos que un debate con los poderosos solo se lleva a cabo cuando a ellos les interesa, o sea, cuando son ellos quienes deciden el orden del día y aportan el moderador. Cuando los políticos entran en esta dinámica es porque saben que negociando pequeñas concesiones consiguen la resignación de parte de la gente que lucha. Casi siempre que se ha entrado en ese juego, nuestros “éxitos”, conseguidos después de un enorme esfuerzo, son simples migajas de las reivindicaciones originales.

Nos han vendido la ilusión del progreso y de los avances científicos como una panacea que liberará a la humanidad de sus miedos y que provocará una comodidad material nunca vista. Una comodidad que, curiosamente, nunca llegamos a alcanzar porque el progreso siempre nos crea nuevas necesidades, la mayoría inútiles. Lo que observamos y sentimos es que el progreso, de forma cada vez más clara, nos reduce a unos perfectos inútiles, llenos de inseguridades y fáciles presas de la pasividad. Cada vez tenemos menos conocimientos sobre cómo podría vislumbrarse una vida sin todas aquellas mercancías que nos imponen.

¿Estamos, pues, en contra del progreso? Si este significa mercantilización de la energía, destrucción de la naturaleza, desequilibrios territoriales, cultivos industriales y transgénicos, centrales nucleares, desruralización (con la pérdida de sus valores) o ciudades que exigen de la importación/expolio de recursos externos... entonces sí, lo estamos.

Hasta ahora lo que se ha venido haciendo no ha parado la construcción de las torres. Uno de los principales problemas que vemos es la poca implicación de la gente. Pero creemos que hay otro inconveniente claro: pedir a los mismos políticos, que tienen sus propios intereses en ella, que sean ellos quienes paren la MAT. Las campañas basadas en el “pedir” (pedir permisos para manifestarse, para entrevistarse con ellos, para tener voz en los medios de comunicación) que, hasta ahora han sido las únicas voces que han plantado cara, no han conseguido sus objetivos. Proponemos dejar de pedir y comenzar a exigir, no solo como colofón de textos y manifiestos, sino de forma real. Esto significa ser independientes de cualquier partido. “¿Y eso porqué?”, se preguntarán algunxs, “si el partido X ha votado contra la línea”. Volvemos a repetir: son ellos quienes tienen las cartas en la mano, los que deciden en qué términos algo es válido o no, cuál es el máximo reivindicativo aceptable... Quien realmente está en contra es aquella gente que siente propia la lucha; quien realmente establece si existe o no un límite a sus reivindicaciones son las personas que ven afectadas las tierras donde han vivido, las que aman los últimos pedazos de naturaleza, las personas que ven cómo la MAT no es más que un gran negocio para unos pocos, las que no están dispuestas a que se les imponga nada que no deseen.

Lo que está claro es que si realmente queremos conseguir algo tendremos que luchar, y nos lo tenemos que creer. En primer lugar, las obras, a nivel general, no están tan avanzadas. Quedan muchos tramos por construir, algunos de ellos no muy claros a nivel legal (aunque no hay que confiar en que no tire adelante de todas formas) y, después de eso, aún quedarán años en empezar a funcionar. Que veamos algunas torres construidas no nos ha de hacer recular, al contrario, nos ha servir para renovar nuestra rabia y para decidir, con la experiencia adquirida, qué tácticas pueden servir. Una de las cosas buenas de la lucha contra las grandes infraestructuras es que no importa donde mires, siempre hay mucho trabajo que hacer. Necesitamos de todas las habilidades: personas que acudan a manifestaciones, que pongan recursos, personas que hagan acciones contra empresas relacionadas con la MAT, pintadas, carteles, charlas informativas, protestas espontáneas...El único límite es el que nos pongamos cada unx de nosotrxs.

Y es que... ¿qué es la MAT en realidad? Se nos dice y nos creemos que es un monstruo de rostro invisible, un gigante anónimo. Esto nos provoca miedo y la sensación de que no podemos combatirla; Pero hemos de tener en cuenta que hay nombres y empresas tras ella. ¿Quién monta las torres? ¿Quién contrata a los trabajadores? ¿Quién realiza las prospecciones y los estudios sobre el terreno? ¿Quién aporta la maquinaria? He aquí unas preguntas que pueden tener unas respuestas mucho más cercanas de lo que creemos. Estas empresas tienen nombres y apellidos. Ahora es el momento de investigar y comenzar a luchar contra unos entes que ya no son monstruos lejanos, si no que pueden ser empresas de nuestra propia comarca. “Pero, ¿y los trabajadores? Estas empresas dan trabajo, y en estos momentos de crisis...” Contra estos argumentos contestamos que sí, que dan trabajo, de la misma forma que lo hacen las fábricas de armamento, las de pesticidas, los cárteles de la droga o las industrias contaminantes deslocalizadas en lugares donde preferimos no mirar.

También es el momento de cuestionarnos el cuadro general de nuestras vidas. ¿Hasta qué punto estamos dispuestxs a ceder o abandonar cosas que damos por seguras? ¿Queremos el 90% de la porquería que nos venden? ¿Queremos químicos en el agua y en el aire? Más aún: estas cosas que damos por seguras...¿De dónde vienen? ¿Vemos expolio y explotación en el café que consumimos? ¿Asesinatos de indígenas en la electricidad que compramos?,¿Guerra en la gasolina que nos venden?

La economía ha declarado la guerra a la humanidad; La red de intereses es tan grande y compleja que ya no podemos controlar las repercusiones de nuestros actos ni las consecuencias que provoca nuestro nivel de vida. Una gran mayoría de la gente reconoce que tras la práctica totalidad de las guerras se escriben en mayúsculas los nombres del petróleo, los diamantes, el gas natural, los minerales, la explotación más salvaje... Y esto no significa otra cosa que nuestros coches, electrodomésticos, móviles, ordenadores, carreteras, urbanizaciones, ropa, joyas, etc. Nuestra vida se levanta sobre la agonía de un mundo que muere. Y aquí, a pequeña escala, pasa lo mismo. ¿Cuántos intereses se esconden tras la MAT? ¿Cuánto dinero se apila y nos impide ver qué y quién hay realmente tras las grandes infraestructuras?

Por otro lado, ¿alguien la había pedido?

¿Y si sencillamente creemos que es el momento perfecto para comenzar a recuperar el control de nuestras vidas? ¿O dejaremos que se salgan siempre con la suya?

Concert d'Assabè (electrfolk balcànic!) a l'ocupació forestal

(Català)

El diumenge 15 de novembre pujarà a tocar a l'ocupació forestal el grup Assabè , grup de Sabadell que fan música elektro-folk balcànica! Probablement serà després de dinar, així que us convidem a passar-vos des del matí i que aprofiteu tot el dia!

(Castellano)

El domingo 15 de noviembre subirá a tocar a la ocupación forestal el grupo Assabè , grupo de Sabadell que toca musica electro-folk balcànica! Problemente el concierto sea después de comer, así que os invitamos a que os paséis ya por la mañana y aprovechéis el dia!

domingo, 8 de noviembre de 2009

Ocupació forestal o carnaval al bosc? (Català)

Des del blog http://airearbresaiguaanimals.blogspot.com es pot llegir un text d'anàlisi i crítica respecte la ocupació forestal contra la MAT. Llegiu i treieu les vostres conclusions.

A la pàgina del text podeu seguir també les respostes a aquest text.

Ocupació forestal o carnaval al bosc?


El passat 17 d’octubre un grup d’activistes va ocupar un racó del bosc de les Guilleries on s’hauria de construir la futura torre 114 de la línia de Molta Alta Tensió (MAT) que travessarà de nord a sud el territori a fi d’incrementar la interconnexió elèctrica a través dels Pirineus.

En un manifest difós a la xarxa i en una recent entrevista a la ràdio, els promotors de l’ocupació forestal exposen amb vehemència les seves motivacions i l’esperança que aquesta iniciativa, inspirada en la lluita contra el TAV al País Basc i en altres lluites semblants arreu del món (tree-sitting), arribi a generar noves dinàmiques de resistència i cooperació en els moviments socials del nostre país.

Aquesta acció hauria de tenir el respecte i el suport de tots aquells que encara aspiren a alliberar-se de la tirania del sistema econòmic i de la lògica letal de la civilització. L’actitud d’aquestes poques persones que s’han penjat als arbres és sens dubte més digna que la de la gran majoria que es limita a queixar-se quan veuen la crònica diària de la destrucció al Telenotícies, just abans de canviar el canal.

Això no vol dir, però, que aquestes persones estiguin per sobre de les crítiques. De fet, una vegada coneguda la iniciativa, em sembla que hi ha bons motius per a la crítica. Espero que les següents opinions contribueixin, ni que sigui modestament, a fer avançar la lluita cap a terrenys més fèrtils.

La meva crítica es basa en cinc punts molt senzills (i discutibles, és clar):

1. PERSPECTIVA ANTROPOCÈNTRICA: Bona part de la gent que participa en l’ocupació ho fa per oposició genèrica al sistema econòmic. La MAT no és una preocupació més que circumstancial i convenient per articular una resposta al capitalisme i a les seves conseqüències; al capdavant de les quals estan les conseqüències humanes – en alguns casos fins i tot les personals. Els riscos i els efectes que la MAT té per a la vida del bosc, els animals, les plantes, els rius, la muntanya mateixa, tot això no entra en cap moment en les consideracions dels promotors de l’acció, ni sembla ser tampoc massa important per a la gent que s’ha pujat als arbres (tot i que podria haver excepcions, no ho nego).

2. MANCA D’OBJECTIUS: Fins i tot assumint que “tot està relacionat” (un mantra que serveix sovint per evitar entrar en l’anàlisi en profunditat dels problemes), aquesta ocupació forestal no té uns objectius clars, ni tan sols en tant que acció contra el sistema econòmic (no ja contra la MAT, que els mateixos promotors assumeixen com un objectiu circumstancial). Es tracta, per tant, d’una acció que no es pot guanyar de cap de les maneres. Això ho assumeixen els promotors amb l’excusa que l’oponent és massa fort i que la victòria, en realitat, no és l’important. Però no es pot assumir a priori la derrota sense que l’acció esdevingui una pantomima – o més aviat, com succeïx en aquest cas, l’excusa per a una altre tipus d’objectiu (un que no representa cap amenaça real ni per a la MAT ni per a al sistema econòmic).

3. CONFUSIÓ DE PRIORITATS: Més que desmantellar la civilització, trencar els mecanismes del sistema econòmic, pertorbar la capacitat destructiva del capitalisme, aturar la MAT (tots ells objectius, de més a menys ambiciosos, perfectament legítims), l’autèntic objectiu d’aquesta ocupació forestal sembla ser l’obertura de nous “espais alternatius”, “espais de resistència”, “formes de cooperació”, etc. Això no està malament, però no es pot construir una acció coherent (no parlem ja d’una acció efectiva) sense tenir molt clar que no s’actua per generar cooperació, sinó que es coopera per poder actuar amb més eficàcia i aconseguir els objectius plantejats. Fer-ho d'una altra manera seria com començar la casa dalt de l’arbre fent els nusos per després ficar-hi els travessers de fusta.

4. NOU REDUCTE DEL “ALTERNATIVISME”: El problema de fons, una vegada més, és que s’anteposen les necessitats dels activistes (trobar una socialitat alternativa, un reducte al marge del capitalisme que els permeti expandir-se a nivell personal i comunitari), a les necessitats (i aquí estem parlant de necessitats fonamentals: la supervivència!) que tenen les principals víctimes del sistema. Realment creieu que els ducs o les àligues de les Guilleries, per posar només dues possibles víctimes de la MAT, se’ls en fot el més mínim que aconseguiu crear “nous espais alternatius” gràcies a aquesta acampada? Si no hi aneu amb l’ambició (no ja l’esperança, però al menys l’ambició) de treure les torres, doncs gairebé millor que no hi aneu a construir més estructures! Si no hi aneu amb l’ambició (no ja l’esperança, però al menys l’ambició) de donar un bon cop al sistema econòmic que sosté l’explotació i la destrucció, doncs gairebé millor que no hi aneu a cridar i a pertorbar el bosc amb més presència humana! Si no hi aneu amb l’ambició (no ja l’esperança, però al menys l’ambició) de començar a desmantellar la civilització, gairebé millor que no hi aneu a omplir el bosc de més civilització! El problema, naturalment, és que un es pot quedar molt més tranquil amb si mateix després d'haver "fet alguna cosa” (sobretot si és una cosa tan espectacular com plantar-se dalt d’un arbre), mentre que fer alguna cosa realment efectiva implica assumir riscos personals i col·lectius importants (molt més importants en tot cas que un desallotjament dels mossos). Però l’autocomplaença (sobretot aquesta autocomplaença “alternativa”) no farà que els arbres de les Guilleries estiguin més protegits, ni ens aproparà ni un centímetre a la fi del capitalisme o al desmantellament de la civilització. Això sí: com més ocupacions forestals (i urbanes) hi hagi, més xarxes socials “alternatives”, més cooperatives “alternatives”, més manifestacions “alternatives”, més locals “alternatius”, més festes “alternatives”, i més de tot “alternatiu”, excepte una veritable alternativa. En el fons, aquest espai “alternatiu” no és més que un espai de convivència amb el sistema; una forma de viure en un racó confortable al marge del capitalisme, quan el que cal en realitat és destruir el sistema; i destruir-lo el més aviat possible. Però és molt més fàcil “obrir espais” (i encara més fàcil criticar a qui obre espais, ho reconec) que tombar una torre elèctrica.

5. DUBTOSOS COMPANYS DE VIATGE: Tot i que els promotors de l’ocupació forestal no provenen de les plataformes veïnals anti-MAT, sí que compten, i amb raó, amb el suport d’una part d’aquests moviments. El problema no és que aquests veïns “emprenyats” donin suport a l’ocupació forestal; el problema és que els ocupants es deixin donar suport per uns moviments que, en línies generals, es mouen per unes motivacions tan poc ètiques. No dubto que, dins de la plataforma anti-MAT, hi hagi gent que s’oposi a la MAT per convicció profunda i que s’oposaria a la MAT encara que passés pel Solsonès, en comptes de davant de casa seva. Ara bé: em sembla evident que les principals preocupacions de molts d’aquests veïns tenen a veure amb 1) l’impacte visual de les torres (els espatllen el “seu” paisatge) i 2) l’impacte econòmic de les torres (els espatllen els “seus” negocis, sobretot de turisme rural). Després s’hi poden afegir tota mena de justificacions per fer bonic. Però m’agradaria saber quants veïns de Sant Hilari Sacalm sortirien a manifestar-se si la MAT passés per Solsona (tants com solsonencs s’han manifestat contra aquesta MAT, suposo). I ja posats: m’agradaria saber quants veïns de Sant Hilari Sacalm donarien suport a un moviment que volgués eliminar l’Eix Transversal o ensorrar el túnel de Bracons, unes infraestructures que violen molt més la terra que la MAT. En fi...

Cadascú farà el que cregui convenient; i jo no sóc ningú per treure legitimitat a un intent en el fons tan noble i coratjós com el d’aquesta ocupació forestal. De fet, animaria tothom a passar-se per la torre 114 i conèixer la bona gent que està portant a terme l’acció (insisteixo: són massa pocs els qui actuen en aquest país com per negar-se a veure el valor del que aquestes persones estan fent).

Tan sols dic que l’aire, els arbres, l’aigua i els animals es mereixen alguna cosa més.

Cena de apoyo a la ocupación forestal contra la MAT [Zgz · 13 de noviembre]

(extraido de www.klinamen.org)

Este viernes 13 de noviembre, a las 21H en el C.S.A LA REVUELTA (C/ San Agustin 18)

Realizaremos una cena para apoyar economicamente a la gente que esta realizando esta ocupacion forestal, para comprarles materiales o lo que necesiten.



Gracias a todos los colectivos y personas que se están interesando por el proyecto y aportan ayuda, ideas y propuestas! Animamos a todo el mundo a conocer el lugar y debatir e intercambiar experiencias con nosotr@s.